Aquests dies la premsa andorrana recull les respostes que successivament s’estan produint a la proposta de llei de l’ampliació dels horaris comercials. Existeixen aportacions més valuoses que d’altres, però totes prenen posició en contra. Al marge del canal previst per a les aportacions de comentaris a la llei, tota altra resposta passa, inexcusablement, per les pàgines de la premsa. Trobem declaracions de les múltiples patronals amb una divisió bàsica, la dels petits comerciants, que troben a la proposta un greuge comparatiu insalvable amb les grans superfícies, doncs no podran competir amb plantilles de centenars de treballadors. Les grans superfícies són, però, les encarregades de dur el pes de tot el procés, si s’entén, com el que s’ha donat a entendre, que estructuraran els seus torns i, a més, generaran més llocs de treball, dinamitzant així l’economia andorrana a través del sector del comerç, evitant la catàstrofe laboral.
Tenint en compte que la majoria de llocs de treball que s’han perdut els darrers tres anys pertanyien al sector de la construcció, aquesta recuperació sembla fal·laç. Això convertiria a la proposta de llei en una eina per intentar exprimir la productivitat del comerç, solució gens estranya a nosaltres si atenem a les decisions estratègiques que han desenvolupat els governs liberals en la nostra història recent. Aquest és tan sols un episodi més d’aquest estatisme que, sota l’aparença de moviment, es manifesta econòmicament, social i cultural suïcida. S’exprimeix la productivitat del comerç a costa de la classe treballadora, que pateix així un nou atac de la contrarreforma liberal. I és que la qüestió va més enllà de que la modificació de la llei trenqui amb la conciliació laboral-personal (que ho fa), i més enllà de l’ampliació necessària dels serveis públics satèl·lits, fins i tot més enllà d’impossibilitar els drets vinculats a l’associació de manera fàctica, com s’ha suggerit. De tot això se’n parla a les planes dels diaris. La qüestió que ens afecta és el constant escac a la sobirania del treballador, a l’autonomia que aquest pot desenvolupar respecte a la seva pròpia vida. Milers de persones en una posició sotmesa als designis de quelcom aliè.
El problema que se’ns planteja és que totes les anàlisis parteixen del mateix supòsit, “som una plaça turística, i com a tal...”. Això no es posa mai en dubte, i l’obligació del treballador és assumir-ho i pensar i actuar-hi en favor, sota aquesta premissa. I es demanarà pels drets laborals, i es posposaran una i altra vagada perquè mai és bon moment. Perquè un treballador ha d’esdevenir un patriota i no pensar en els drets sinó en els deures i en la resta del país i tot anirà millor. Aquest mil·lenarisme sacrificial grollerament exposat és el discurs que circula de manera ininterrompuda pels mitjans, pel carrer i, fa por pensar-ho, pels passadissos.
3 comentaris:
un canvi real de país serà quan la preocupació del Govern sigui la igualtat i els drets de tots els ciutadans, independentment de l'origen, la familia i l'ocupació d'aquests. Clarament aquest govern no ens aporta res de nou.
Penso que el problema no està en la ampliació des horaris comercials. Aixó només és el títol d’un altre capítol de la mateixa pel•lícula. El guió cada dia es va fent més evident: com treure més el suc al treballador i al mateix temps aconseguir que no protesti.
El sistema capitalista està fonamentat en el creixement desmesurat d’uns quants a costa de la majoria. Perquè aquest creixement sigui continuat només cal que la majoria treballi cada dia més, consumeixi cada dia més i tingui cada vegada més por.
La por a quedar sense feina, sense casa, sense seguretat, sense futur. Ser un exclòs de la societat és l’equivalent a convertir-se en basura, en inservible. La no productivitat, el paro, l’exclusió social son armes silencioses per paralitzar-nos.
Els guionistes porten molts anys treballant perquè el resultat sigui perfecta per els seus plans. Capítol a capítol la humanitat hem aprés perquè així ens ho han ensenyat a mirar més per nosaltres mateixos que per la comunitat, la individualitat s’ha convertit en protagonista . Desprès ha vingut el desig del benestar (individual, clar) el ben estar s’ha traduït en el tenir, el tenir s’ha convertit en el consumir, el consumir , apart de no fer-nos feliços com ens havien promès ha fet que estiguem esgotant els recursos del únic contenidor de que disposem, la terra. Les desigualtats han augmentat, i la terra promesa, lluny de no arribar, es mostra esquiva, potser inexistent.
Es alarmant, immoral i mancat de humanitat que las mesures per activar la crisis sigui ampliar hores al comerç (al treballador), allargar edat de jubilacions, reduir drets laborals, retallar prestacions socials, apujar el preu de les guarderies, de les residències d’avis, dels serveis extraescolars, dels serveis mèdics, de l’educació .
No tinc solucions, només el sentiment de que ens haurem de fer forts,i fer allò que no volen, pensar més en la comunitat, menjar-nos la por i dir el que pensem, queixar-nos, desobeir allò que sigui injust, consumir menys i millor, pensar, imaginar i crear maneres de viure on el creixement sigui nostre, no de les butxaques d’uns quants (pocs) sinó de les persones (molts).
Capgirell
Jo estic d’acord amb que s’ampliin horaris. En el cas dels comerços no ho veig clar. Tothom que conec diu que no es ven res. Proposo que s’ampliin els horaris dels banquers (la conciència tampoc els deu deixar dormir) els del polítics (tenen tanta feina! ) els de la policia (hi ha tanta corrupció!!) els grans empresaris (tenen tant a comptar..)
Rai
Publica un comentari a l'entrada