La necessitat de la crítica

Hi ha mites contemporanis que romanen entre nosaltres de forma insistent. Un d’aquests és el de la “crítica constructiva”. Aquesta expressió es contraposaria a una hipotètica “crítica destructiva”, i ha guanyat força amb les noves filosofies que duen l’oposició supersticiosa i col·loquial de “positiu i negatiu” al camp del pensament. La identificació positiu i negatiu s’ha de prendre en la seva accepció maniquea, és a dir, entre el “bé-positiu” i el “mal-negatiu” i no en la seva accepció filosòfica, “afirmació – negació”. Així, “crítica constructiva” s’associa inevitablement a l’exercici del bé, mentre que el seu contrari deriva en un comportament malèvol i dolós. D’aquesta manera, una expressió, la de “crítica”, en un inici neutra i relativa al món del pensament, deriva en una expressió moral quan se’n fa un ús col·loquial.

Semànticament ambdues accepcions de “crítica” remeten un mateix sentit, “crítica” és “judici”, és més, “crítica” és “judici emès”. Així es pot llegir una crítica cinematogràfica en que una autoritat emet un judici format sobre una pel·lícula, com també, mentre esperem a la perruqueria, podem sentir un “judici” sobre el comportament de la veïna del 2n 3a en determinat assumpte. Però retornant a la qüestió de la “crítica constructiva” hom la tradueix, doncs, en “judici constructiu”. “Judici-constructiu-positiu”, per ser més precisos, és quan aquest s’emet amb “bona voluntat”, és un exercici moral, és una opinió que s’emet com una acció en contra de la possibilitat de fer-ho de forma contrària, és a dir, com a “judici-destructiu-negatiu”, exercici de “mala fe”, que només cercaria enterrar l’opinió contrària, no col·laborar en la hipotètica resolució del conflicte plantejat i l’emissió d’un judici, que ja no podria ser un judici, si no que tindria la obligació de ser una acció. Així, tot àmbit de la crítica es veu, bàsicament, reduït a aquesta doble vessant en que exercir la crítica, vol dir dur a terme una acció, i a més, necessàriament moral; una discussió ja no és un camp deliberatiu d’enfrontament de judicis i d’arguments que els recolzin, sinó un territori de combat i atac ad personam, doncs una “crítica no constructiva”, re-codificada en aquest sentit, és una acció hostil. 

Si la “crítica constructiva” i la “crítica destructiva” són una qüestió moral, quina de les dues és definida com a tabú? Gaire bé no cal respondre, però sí cal formular la pregunta, doncs l’assumpció de que la crítica és un moviment moral sota els paràmetres del bé i el mal, implica que la part del mal queda reduïda a un  indesitjable, a un inacceptable, i d’aquesta manera, com un “judici-destructiu-negatiu” no és un judici a i sobre una opinió o idea sinó que ho és a la meva persona, m’és impossible acceptar-lo i es converteix en una mostra d’hostilitat impròpia, per la qual cosa se’l pot desmerèixer i devaluar-lo dins del joc argumentatiu precisament per aquesta qualitat; “la seva és una crítica destructiva, no val perquè formulant-la m’està demostrant una manca de respecte cap a mi, sigui una mica més constructiu, si us plau.” I s’ha acabat, fora de joc, fora de combat. 

Aquesta accepció moral s’ha establert com la definitiva i s’ha instal·lat a tots els camps on pugui operar el mot crítica. Així tot judici artístic, científic, filosòfic, polític... pot esdevenir “constructiu” o “destructiu”, i així, com un boomerang semàntic la crítica retorna a la llar d’on va sortir, aquesta vegada canviada, amb una exigència moral, ha d’ésser “constructiva”, l’altra no val, ha d’ésser cisell i no pas martell, sense comprendre que el cisell no funciona si no hi pica cap martell, sense comprendre la funció dels camps semàntics on ha d’operar. Però què és el que se li exigeix a una crítica “constructiva”? Què vol dir, precisament, “constructiva”? Aquesta exigència, ras i curt, pretén la neutralització del judici emès, és una forma de censura encoberta, en el sentit en se li exigeix a aquella opinió que entri en un règim col·laboracionista, que abandoni la seva càrrega analítica (implícita en tota crítica que es tingui com a tal) que nodreix el conflicte en discussió i procuri ajudar i no pertorbar, i per fer això s’ha de desnaturalitzar fins que d’opinió passi a recolzament actiu. D’aquí neixen també altres llocs comuns contemporanis inqüestionables com el de la “proactivitat” contra “reactivitat”, “constructiu” contra “destructiu”, “positiu”, “diàleg”, “consens”... Així, amb la “crítica constructiva” l’objectiu de la deliberació s’ha esfumat perquè els arguments no s’han descartat entre sí, sinó a sí mateixos, prevalent l’argument amb el que s’inicia la discussió i la crítica constructiva no ha tingut altra opció que recolzar. I si no, s’invoca el tabú.

L’exercici de la crítica és, efectivament, un exercici moral, més enllà del maniqueisme popular que se li atribueix. La crítica és un exercici reflexiu, analític, és l’emissió d’un judici on hi col·laboren martell i cisell, exercici moral en la mesura que ciutadà, és la vigilància constant i necessària, és una revisió de les categories de pensament pròpies i alienes, i la resistència a que aquestes categories siguin modelades i patrimonialitzades per les formes de poder establert; un exemple d’aquest fenomen l’hem vist amb l’adjectivació de la “crítica constructiva”.